La Sèquia Comtal i El Clot



Sant Martí de Provençals:
El Clot i El Camp de l'Arpa

[Actualitzat 28 febrer 2013]

Una mica d'història [41a]


Els barris del Clot i del Camp de l’Arpa formen part del districte de Sant Martí, territori que l’any 1714 va passar de ser parròquia sufragània de Santa Maria del Mar a ser un municipi independent del pla de Barcelona. L’any 1897, juntament amb les viles de Gràcia, les Corts, Sants, Sant Gervasi i Sant Andreu, va ser annexionat a Barcelona i es va convertir en un districte de la ciutat. El territori de Sant Martí de Provençals s’estenia des de les muralles de Barcelona fins al riu Besòs, i des del mar fins a la muntanya del Carmel. El nom del Clot té el significat de “fons” i fa referència a terres de conreu probablement situades en fondals, que expliquen el caràcter rural que fins a principis de segle XIX va tenir aquest territori. El Clot ja existia a l’època medieval, i aleshores era una partida rural coneguda per Clotum Melis. Va rebre aquest nom perquè en les seves terres, molt riques en hortes regades pel Rec Comtal que proveïen de queviures la ciutat de Barcelona, s’hi van instal·lar ruscos d'abelles dels quals s’obtenia mel de gran qualitat. Per aquest motiu ha arribat fins avui el nom de Clot de la Mel.

El topònim de Camp de l’Arpa procedeix probablement de l’existència d’un dolmen en aquesta zona. Apareix citat en un document de l’any 1037 del Cartulari de Sant Cugat [41b], amb la forma "ad ipsa archa", amb motiu d’una confrontació de límits. El nom actual es una deformació de l’original. Les masies i les torres senyorials concentraven l’activitat agrícola i l’explotació de la terra de les dues aglomeracions. Algunes d’aquestes edificacions han arribat fins als nostres dies amb un altre ús, com la torre del Fang, la torre de Sant Joan –avui escola municipal Casas- o can Miralletes, però la resta han desaparegut al llarg del temps, com la torre Sellés, can Robacols o moltes d’altres.

El Clot és el nucli urbà més antic del territori martinenc. Hi ha moltes notícies que durant els segles XIV i XV van anar instal·lant-se al territori del Clot petits nuclis d’habitatges, de tallers artesanals i botigues. L’any 1850 ja s’havien aixecat habitatges a banda i banda de la carretera de Sant Andreu, que després coneixerem com el carrer major del Clot; també hi havia una capella, un hostal, alhora que era punt de parada de molts carruatges. El Clot es va consolidar com el nucli del poble i per aquest motiu es va construir l’any 1877 la casa de la vila en aquest barri. La seva construcció va permetre obrir nous carrers per comunicar-la amb els altres barris. Són d’aquella època el carrer del Municipi o el camí de la Verneda. El Camp de l’Arpa formava part, juntament amb el Guinardó, del barri de Muntanya de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals. La primera notícia sobre la urbanització d’aquesta zona data de 1845, quan se sol·licita permís a l’Ajuntament per construir-hi les primeres cases.

Al segle XVIII s’inicià a la part baixa de Sant Martí, el Poblenou, un procés industrial amb l’assentament primer dels prats d’indianes i posteriorment dels edificis fabrils. Les primeres fàbriques que es van instal·lar al Clot i el Camp de l’Arpa van ser les farineres, seguides per les indústries tèxtils, les adoberies, les bòbiles, les de productes químics i moltes d’altres. Activitat industrial tota ella afavorida, també, per la presència del Rec Comtal, que proveí d'aigua les fàbriques, ja sigui com a força motora o perquè era necessària pels processos industrials. A finals del segle XIX el barri s’havia convertit en un assentament industrial i obrer, consolidat urbanísticament amb la instal·lació de fàbriques i d’habitatges. Aquest fet va comportar un augment molt important de la població, que molt sovint procedia de la resta de Catalunya i de l’Aragó. Tot aquest procés industrial implica un canvi en la condició social de la població, que esdevé predominantment obrera.

Els motius fonamentals que van portar els industrials a instal·lar les seves fàbriques a Sant Martí de Provençals van ser el baix preu dels terrenys, l’abundància d’aigua del rec, com ja s'ha dit, la proximitat al port de Barcelona i el pagament d’uns impostos molt baixos. Aquests factors van fer que el nombre de fàbriques anés en augment: el 1885 hi havia 60 fàbriques, i el 1888 ja n’eren 243.

Les associacions es multipliquen, fruit de les necessitats del moment, i vertebren una població que creixia molt ràpidament i que no trobava en l’Administració una resposta a les seves necessitats assistencials, educatives, culturals, etc. Les associacions obreres reivindicatives, les cooperatives, els ateneus, les entitats culturals i recreatives, els clubs esportius, els partits polítics, tots tenien un pes molt important. Moltes d’aquestes associacions han desaparegut, com és el cas del Casal Obrer Martinenc. Però d’altres entitats han arribat fins als nostres dies: La Formiga Martinenc, la Cooperativa l’Antiga del Camp de l’Arpa o el Foment Martinenc, i són el testimoni d’un teixit social molt ric.

El Clot en un fragment d'un plànol de Barcelona (1861), d'Ildefons Cerdà (ICC)

Sant Martí s’hauria d’haver vist afectat urbanísticament pel Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà aprovat l’any 1859, però l’existència d’uns eixos poblacionals preexistents que vertebraven el territori, respectats per Cerdà, els interessos dels propietaris i l’oposició dels membres del consistori, van fer que, inicialment, la majoria de carrers nous no seguissin les propostes de Cerdà. Abans que la modernitat més recent afectés el territori, el Clot va partir urbanísticament.

Un dels elements que van contribuir a dibuixar la imatge del Clot va ser el pas del tren. L’any 1854 va començar a circular la línia en direcció a França (l'actual Parc del Clot ocupa l'espai de l'antiga estació) i el 1861, la de Saragossà, que circulava per la actual Meridiana. Malgrat la partició del territori, el tren va ser un element inesborrable del paisatge i li va donar una entitat afegida. Les vies del tren van ser eliminades o soterrades a partir de finals dels anys 1950, en el cas de la Meridiana, i en els anys 1970 la línia de França. Però si aquesta ens deixaria un parc, la primera va ser substituïda per una via ràpida, que fracturava la unió natural del Clot amb el Camp de l'Arpa. La situació es va agreujar amb l'especulació urbanística al voltant de la Meridiana,que va permetre la construcció d’edificis pantalla de dotze pisos d’alçada que tapaven el nucli històric, les actuacions sobre el carrer d'Aragó i amb la Gran Via convertida en una autopista.

La història va continuar. El pas del temps i dels esdeveniments, com és el cas dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) o les obres de l'AVE ara, han anat desfigurant més el territori de Sant Martí, malgrat que, de moment, encara es conserven zones i passatges originals dels segles XVIII i XIX, tant al Camp de l'Arpa com al Clot. Els passatges del Sospir i Torres del Trinxant han desaparegut a principis del XXI; el passatge del Pistó el que poc que queda de can Robacols; el nucli del Camp de l'Arpa més proper a Rogent, malgrat les desaparicions, conserva encara cases baixes amb pati, igual que en el passatge de l'Arc de Sant Sever. El Clot conserva força bé tota la zona al voltant de la Sèquia Comtal i del mercat: les casetes del carrer del Clot i el passatge de can Robacols. Què més passarà en el futur? Encara ho hem de veure.


El Rec Comtal al seu pas pel Clot, durant el primer terç del segle XX


Just després de Navas, abans de creuar la Meridiana, hi ha els passatges Malet (s'hi entra per Mallorca), Sagués i Pinyol (per Trinxant), construïts després que es cobrís aquest tram del Rec. I precisament el passatge Pinyol coincideix amb aquest traçat i en l'indret per on passava, per la qual cosa el podríem considerar un vestigi urbanístic del Rec.

A l’alçada del carrer Núria (que anava del carrer Rogent a la cruïlla amb el carrer Muntanya, fins a finals del segle XIX es va dir Aurora i avui és la continuació de Mallorca), ja en el barri del Clot, el Rec travessava la Meridiana, en direcció sud, i la seguia en paral·lel fins al carrer de Sant Sever, continuació d'Enamorats, del qual només en queda el carreró de l'Arc de Sant Sever, a l'actual carrer de València, entre Rogent i Sibèlius. Antigament era un pas per a carruatges i l'arc, desaparegut, donava accés a una ermita, també desapareguda, i a uns horts a tocar del Rec, dels quals encara en subsisteix una petita part amagada en els jardins de les casetes de l'interior. El Rec passava pel mig de l'actual plaça del Doctor Serrat, on hi va haver fins els anys 30 "un pontet que semblava de pessebre", com recorda Estanislau Torres a les seves memòries [16a]. Continuava pel carrer que ara du el nom de Bofarull, com el tram de l'altre costat de la Meridiana (Enamorats, Sant Sever i Bofarull havien format part d'un mateix camí, el dels Enamorats, també conegut coma Via Molinària perquè connectava els molins del Rec).

A la cantonada de Bofarull amb la plaça del Doctor Serrat hi ha una botiga de roba, Arxé. Dins hi ha un pou, que es pot visitar, per on hi circula encara l'aigua. Quan es van fer les últimes reformes del local, es va il·luminar el pou i es va posar una tapa de vidre perquè es pugui veure. En una de les parets de la botiga s'hi van descobrir uns safareigs d'obra, que van ser tapats, però que fan pensar que antigament s'hi realitzava alguna activitat relacionada amb l'aigua del Rec.

El pou amb aigua del Rec, dins la botiga Arxé 
de la plaça del Doctor Serrat

Quan el Rec travessava on ara hi ha la Meridiana, a l'alçada del carrer Sibelius, camí de l'església del Clot, hi havia la bassa del Molí de Dalt, on una fibla [17] desviava, des de l’any 1703, les aigües que travessant els terrenys que després serien de l'Eixample proveïa d'aigua Barcelona a partir de la font de Canaletes, fins l'any 1826. Inicialment, aquesta aigua havia de servir per regar els arbres de la Rambla, que no era encara un carrer urbanitzat perquè el projecte i la construcció hauria d’esperar a la segona meitat del segle XVIII. La Rambla era quatre fileres d’àlbers que es van plantar els anys 1700, 1701 i 1702 a instàncies del Consell de Cent. La seva intenció era començar a convertir la Rambla, que fins llavors havia estat poca cosa més que un abocador de runes (després de deixar de ser una riera), en un passeig ciutadà flanquejat per les noves cases que també es van començar a construir a partir de 1702 contra la muralla, encara intacta, i a l’altre costat de la Rambla.

Molt a prop d’aquí on som, anant cap el Camp de l’Arpa, a la cruïlla de Provença amb Xifré, davant del Foment Martinenc, hi havia fins a finals del segle XX una edificació i un gran solar que servia de dipòsit de material de la Societat d’Aigües de Barcelona. Els veïns l’anomenàvem “les aigües” sense saber quin era l’origen d’aquest indret (ara és el pati d'una escola). En aquest punt arribaven subterràniament les aigües de Montcada. 

L’any 1822 la fibla del Clot va ser substituïda per una presa directa des de les mines de Montcada. Un aqüeducte subterrani es dirigia pel subsòl cap el repartidor de Jesús (a l’illa dels actuals carrers d’Aragó, passeig de Gràcia, Consell de Cent, Pau Claris, prop d'on hi ha la Torre de les Aigües que a l’estiu es fa servir de platja urbana per als nens), per abastir d’aigua la mateixa font de Canaletes i d’altres fonts de la ciutat [18], per una conducció que baixava entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. A banda de la de Canaletes, les aigües de Montcada abastaven les fonts públiques de la plaça del Padró, plaça de Sant Pere i la del carrer Nou de la Rambla.

A l'alçada de l’església de Sant Martí del Clot el Rec tornava a travessar la Meridiana cap el Molí de Dalt i per darrere de l'absis de l'església anava a buscar perpendicularment, passant pel pont del carrer Aragó i el Molí de Baix, cap al carrer de la Sèquia Comtal.

Església de Sant Martí del Clot (1940).
El Rec passava per on hi ha les palmeres

Aquesta era la zona del Clot on es desenvolupava bona part de l’activitat industrial, comercial i d’oci dels veïns d’aquest barri de Sant Martí de Provençals, i ara encara, amb el mercat com a centre principal, és una de les zones de comerç més actiu. El carrer de la Sèquia neix a la Meridiana, passa per la plaça del mercat i desemboca al Parc del Clot, on abans hi havia l'estació de tren i els tallers. Hi havia la farinera que ja hem esmentat, al final a mà dreta del carrer del Clot, un magatzem de gel i tallers i industria diversa.

 Carrer del Clot (1915). El carrer de l'esquerre és el de la Sèquia Comtal.
El Rec passava just darrere de les cases de l'esquerre


Ben a prop, darrere de l’estació i enfront de l’Escola Casas (situada en una antiga fortificació dels Cavallers de Sant Joan de Malta), hi ha la Casa de la Vila (plaça de Valentí Almirall, sota la qual es conserva un refugi de la Guerra Civil), que havia estat l’Ajuntament de Sant Martí i ara és la seu del Districte. L’edifici està situat a la frontera amb la barriada del Poblenou, en territori del Clot, però mirant cap el Poblenou per evitar baralles entre els dos nuclis martinencs.

Fragment del plànol del Rec Comtal de 1911 (ICC)

El Clot tenia fama pels seus molins fariners. En el plànol de l’ager provintialis de Sant Martí de Provençals, de l’any 1897, n’hi ha indicats dos: el Molí de Dalt i el Molí de Baix, dit també del Bogatell. El primer estava a la cantonada de l'actual carrer Aragó amb l'avinguda Meridiana, al costat de l'església, que va ser el darrer a ser enderrocat, l’any 1973, després d’haver funcionat clandestinament fins a la Guerra Civil. Aquest molí el recorda Estanislau Torres a les seves memòries, abandonat i amb les moles mig encastades a la vorera, al costat d'un altre pont que passava sobre el Rec [42].

Molins del Clot (1848)
Arxiu COAC

El molí del carrer Aragó, l'any 1959

Malgrat el que afirma Estanislau Torres, però, el molí estava habitat. Així ho recordo i ho confirma Josep Freixa [42a], que no només recorda que va ser enderrocat l’any 1973, sinó que hi vivia el moliner i la seva família, i en recorda el nom: l’Eusebio.

Ager provintialis, masies i molins de Sant Martí de Provençals, l'any 1897 [42b]

L'altre molí, el de Baix, que també s’anomenava del Bogatell perquè el torrent del Bogatell (actual carrer de Rogent) menava cap el Rec, va acabar convertit en cinema: el Molí.

Si hem de fer cas a la documentació, teníem el dubte si al carrer de la Sèquia hi va haver un o dos cinemes: el Cinematógrafo el Recreo Martinense (1914-1935) [v. foto], en el número 4, i El Molí (1923-1936). En aquest aspecte, ni els especialistes ni la memòria popular no s’acabaven de posar d’acord. Joan Munsó [43] referencia les dues sales, amb dates força coincidents i amb una mateixa propietària, Teresa Nolla. Palmira González [44] esmenta El Molí (de l'empresa de Teresa Noia), però només el sap situar al Clot, sense esmentar el carrer; el Recreo Martinense, en canvi, el situa a la Sèquia Comtal sense indicar-ne el número. Algunes fonts afirmen que El Molí era el nom popular amb què es coneixia el Recreo Martinense perquè en el mateix indret hi havia hagut el molí que abans s'ha esmentat. Vicenç Rovira, director de l’Acadèmia Sant Martí, on vaig passar els meus primers anys d’escolarització, parlava del Molí i de les rates procedents del Rec que habitaven el cinema com si fos casa seva. Antonio Rabinad, veí del Clot, que també havia estat alumne de l’Acadèmia Sant Martí i amb qui vaig compartir professor i amistat, en parla a la novel·la El hombre indigno:

Acequia Condal abajo, en el lugar donde más tarde hubo unos baños, había un cine llamado El Molino. [...] Los niños orinaban directamente en el suelo, sobre un detritus previo de cáscaras de cacahuete y altramuces. [45]

Cinematógrafo el Recreo Martinense (ca. 1930),
conegut com El Molí

També Sempronio parla del cinema El Molí a Quan Barcelona portava barret, afegint que el local també funcionava com a ball i sala d’espectacles, dada que no s'ha pogut trobar en cap altra publicació:

A l’altra banda de la via del tren [...] començava un carrer dit de la Sèquia Comtal menant a l’antic curs del rec, a frec, diríem, del mercat del Clot i dels terrenys que posteriorment foren la perllongació de les Corts Catalanes. Al carrer de la Sèquia Comtal hi hagué un ball o sala d’espectacles batejada El Molí, rememorador probablement dels molins de farina característics del barri. [46]

Sempronio fa servir la paraula “batejada” com si es tractés d’un sobrenom, i ni ell ni el senyor Rovira ni en Rabinad parlen del Recreo Martinense, només del Molí. Mai vaig pensar a preguntar-li a l’Antonio res sobre el cinema, i ara ja és massa tard. En aquest sentit, en Miquel Pucurull en parla a la Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda, i, segons ell, "El Molí" era el sobrenom:

A les primeries del segle passat hi havia un cinema (un altre) que s’anomenava Cinematógrafo El Recreo Martinense. Millor dit, la gent li deia “El cine del Molí” perquè en aquell indret n’hi havia existit un mogut per l’aigua del rec. [46a]

El misteri, però, es resol gràcies a una guia de Sant Martí, editada l'any 1928 [46b], on al costat del nom oficial Recreo Martinense s'hi afegeix el nom popular: El Molí; un cinema que mentre existí va ser el degà dels cinemes de Barcelona.

De la guia San Martín de Provensals 
obrador de Barcelona (1928)

El Rec passava pel costat de l’edifici de l'antic molí, els terrenys del qual van ser comprats per la Societat d’Aigües, que a la dècada de 1940 hi construí habitatges i uns moderns banys públics [47] que van estar en servei fins els anys 70. Els banys públics eren utilitzats per la gent que no tenia ni banyera ni dutxa a casa seva (cosa molt habitual en els habitatges antics) o que volia gaudir de banys de vapor i massatges d’aigua. El lloc produïa una especial fascinació perquè era un succedani dels antics balnearis triestins malgrat el seu aspecte de dispensari.


Per salvar el Rec, fins poc després de la Guerra –recordava el meu pare– hi va haver un pont des d’on els nens es llançaven a l’aigua per banyar-s’hi i jugar. En aquesta zona del Clot n’hi havia uns quants, de ponts petits, per travessar la Sèquia i poder passar d’un costat a l’altre de la Meridiana, que aleshores era un camí de terra amb horts a banda i banda, i les vies del tren. Dels ponts i de l’aspecte que tenia l’indret a cavall de la Guerra ens en parla Estanislau Torres a Entre el Clot i el Guinardó:

Hi havia un seguit de ponts per passar el Rec Comtal. N’hi havia un on actualment hi ha la cruïlla que formen el carrer de les Navas de Tolosa i l’avinguda de la Meridiana; un altre al carrer de la Muntanya, prop de la plaça del doctor Serrat; un tercer al carrer d’Aragó, prop de la plaça del Canonge Rodó, i un altre encara al carrer que du, precisament, el nom de Sèquia Comtal. El del carrer Aragó potser era el més típic i, en certa manera, el més misteriós. Passava arran d’un antic molí en aquest tram, el rec. Un molí deshabitat des de feia molts anys, molt rònec i mig cobert d’heure, amb les parets –clivellades i escrostonades– plenes de molsa. [48]

En aquest punt de la Sèquia Comtal, la disposició urbana actual deixa veure per on passava el rec, que seguia transitant entre els carrers de la Sèquia i el de Joan I [v. foto], i en paral·lel darrere de les edificacions entre la Meridiana i el carrer del Clot, allà on fins l’any 1962 hi va haver la rambleta del Clot. El carrer de Joan I havia dut el nom de passatge Fortuny fins a principis del segle XX, però popularment era conegut com el passatge de l'Ibèric perquè durant la segona meitat del XIX hi va haver un saló de ball anomenat Pabellón Ibérico [48a].

En les seves memòries, Estanislau Torres parla del pas del Rec just per aquesta zona redescoberta:

La Sèquia –o Rec Comtal– en l'actualitat i des de fa molt de temps circula subterràniament, com una vulgar claveguera. L'últim tram que va desaparèixer va ser va ser el que vorejava la part posterior de les cases del carrer del Clot i que, fins a cert punt, convertia aquell sector en una mena de Girona en miniatura [48b].

Aquest tram entre la Sèquia i Joan I també el recorda l’escriptor Antonio Rabinad, que en parla també a El hombre indigno, afegint-hi el misteri que per als nens de l’època representava aquella conducció d’aigua que en alguns racons s’estancava i es podria:

El puentecillo de la acequia, en Juan I, desde donde podía verse el agua negra, estancada y cubierta de grandes superficies de musgo verde. (…) Nadie sabe dónde empieza esa acequia. (…) Algunos han recorrido sus bordes hasta el fondo de San Martín, en la Verneda. Otros hablan de San Andrés del Palomar y aventuran un nombre terminal, mítico: Montcada. [49]


La identificació d’el tram ocult

És precisament aquesta disposició de l’entramat d’edificacions, un espai perfectament delimitat entre la filera de cases que donen a la Meridiana i la filera que dóna al carrer del Clot, la que feia sospitar que potser s’hi podia amagar alguna resta del pas del Rec Comtal.

El tram ocult de la llera de la Sèquia Comtal

Entrant pel carrer Meridional, un atzucac on hi encaixava un dels ponts que sobrevolaven la Meridiana quan va ser convertida en carretera urbana i va partir el barri, al fons del carreró, que no fa més de quaranta metres, hi ha un tancat que amaga un tram de terra arbrat amb arbres centenaris i ufanosos, que corresponen al marge del Rec i que feia de passeig. En el pati del número 41 del carrer del Clot, que dóna a la llera del Rec, la llibreria Pebre negre ha obert un espai cultural de trobada on en breu hi haurà un petit centre d'interpretació del pas del Rec Comtal pel centre del barri: plànols, fotografies i textos literaris ens recordaran el caràcter vital i ciutadà que l'aigua va tenir en el Clot. [v. més fotos a El tram ocult del Clot].


El pont del carrer Joan I sobre el rec.
L'espai per on discorre la sèquia és el tram identificat
La foto inferior és de 1917
Frederic Ballell (AHB) 




El tram identificat va des del carrer Meridional fins gairebé el carrer Joan I, on encara hi ha una obertura entre els edificis, que es veu a peu de carrer. Les dues finestres d'arc de mig punt de l'edifici del darrere són les mateixes de l'edifici que es veu al fons de la fotografia antiga.

Aquesta llera anava aproximadament paral·lela a l’antiga rambleta del Clot (també anomenada passeig de la Meridiana; v. foto) desapareguda el 1962, i totes dues construccions tenien, curiosament, la mateixa llargada. Al costat esquerre del número 8 del carrer Joan I, el Rec es dirigia cap a la plaça de les Glòries.

Rambleta del Clot (1920). El primer carrer a mà dreta és la Sèquia Comtal

Ara forma part dels edificis que tanquen la banda de la Meridiana i l’espai és utilitzat per les botigues i per aparcar-hi cotxes. Un d’aquests edificis ha estat enderrocat recentment, la qual cosa vol dir que la constructora que hi edifiqui de nou es plantejarà l’ús d’aquest espai que, segons com, podria desaparèixer.

Si els veïns i l’Ajuntament coneixent o recorden l’existència d’aquest tram i el seu origen, està sent comprovat, però és evident que cal alertar els uns i els altres perquè es preservi aquest tram històric, que s’hauria de convertir en un espai públic com els jardins interiors de les illes de l’Eixample. En aquest sentit, m’hem posat en contacte amb Cristina Brotons, de l’equip de redacció de BTV, perquè l’emissora barcelonina se’n faci ressò.

Per als veïns del Clot aquest és el nostre Rec Comtal. El que conservem a la memòria sense haver-lo vist mai però havent-lo viscut durant cinquanta anys, i que ara es fa físicament present per venir-nos a buscar fent el camí a la inversa. Fent realitat un somni.

Full número 6 corresponent a Sant Martí de Provençals del Plano en diez hojas que comprende el terreno de cultivo regable con las Aguas de la Acequia Real o Rec Comtal en el llano de Barcelona, Tomàs Soler i Ferrer, 1836 (Arxiu de la Corona d'Aragó)

*
Notes

[16a]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[17] Fibla: Obertura que es fa a una sèquia, a una presa, etc., per treure’n aigua.
[18] Conillera, P.; Llabrés, A. L’aigua de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986.
[41a] Aquest resum històric és una adaptació de l'apunt Història del Clot-Camp de l'Arpa, publicat en el bloc de l'Associació de Veïns del Clot-Camp de l'Arpa <http://avvclotcampdelarpa.cat/qui-som
[41b] Recull de manuscrits jurídics, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, ric en topònims i prototopònims, recollits per Pere Roca i Garriga a l'Índex toponímic del Cartulari de Sant Cugat del Vallès, Sabadell: Museu d'Història de Sabadell, 1981.
[42] Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[42a] Freixa i Giralt, Josep. Recull de dades per a una història de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Foment Martinenc, 1982, p. 23.
[42b] Vega i Gómez, Josep de la . Els primers batecs històrics de Sant Martí de Provençals. Barcelona: Gràfiques Irlanda S.A., 1993.
[43] Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Barcelona: Proa i Ajuntament de Barcelona, 1995, p. 188 i 243.
[44] González, Palmira. Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923). Barcelona: Edicions 62, 2003, 552-553.
[45] Rabinad, Antonio. El hombre indigno. Barcelona: Alba Editorial, 2000.
[46] Sempronio. Quan Barcelona portava barret. Barcelona: Selecta, 1983.
[46a] Pucurull, Miquel. Fisonomia de la Cursa del Clot-Camp de l'Arpa-Verneda [bloc] <http://clotcamparpaverneda.blogspot.com>
[46b] San Martín de Provensals obrador de Barcelona.  [Barcelona?] : Industria y comercio, [post. a novembre 1928]
[47] “Baños populares de Barcelona” Sociedad General de Aguas de Barcelona [full informatiu], maig de 1945: Travesera de Gracia, 218-220; Ronda de San Pablo, 16; Acequia Condal, 4 y 6 (Clot).
[48] Torres, Estanislau. Entre el Clot i el Guinardó. Barcelona: Pagès Editors, 1996.
[48a] Freixa, Josep; et alii. El nom dels carrers del Clot i Camp de l'Arpa. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1988, p. 33. 
[48b]  Torres, Estanislau. Quasi un dietari (Memòries: 1926-1949). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 20.
[49] Antonio Rabinad, op. cit.